Malalties

Els problemes mèdics dels antics egipcis provenien directament del seu entorn. Viure i treballar a prop del Nil comportava plagues de malària. La perillosa fauna salvatge com els cocodrils i hipopòtams també eren una amenaça comuna. Tota la vida treballant de pagès i construint estressava l'espina i les articulacions, i les lesions traumàtiques de la construcció i la guerra passaven una factura significativa al cos. La sorra del terra pedregós abrasava les dents, deixant-les susceptibles a abscessos (tot i que les càries eren rares). Les dietes dels rics eren riques en sucres, que promovien la malaltia periodontal. Tot i els físics afalagadors representats a les parets de les tombes, el sobrepès de les mòmies de gran part de la classe alta mostren els efectes d'una vida de sobreindulgència. L'esperança de vida dels adults era d'uns 35 pels homes i 30 per les dones, però arribar a l'adolescència era difícil ja que un terç de la població moria a la infància.
A l'antic Orient Pròxim els metges de l'antic Egipte eren molt valorats per la seva destresa curant. Herodot remarcava que hi havia un alt grau d'especialització entre els doctors egipcis, amb alguns que només tractaven el cap o l'estómac, i també hi havia oculistes i dentistes. L'aprenentatge de metge tenia lloc al Per Ankh o institució de la "Casa de Vida", majoritàriament amb seu a Bubastis durant l'Imperi nou, i a Abidos i Sais al Baix imperi. Els papirs mèdics mostren coneixements empírics d'anatomia, lesions, i tractaments pràctics. Les ferides es tractaven embenant amb carn crua, lli blanc, sutures, gasses, cascos i bastonets sucats amb mel per a prevenir infeccions, mentre l'opi es feia servir per a alleujar el mal. Els alls i les cebes es feien servir regularment per a promoure bona salut i es pensava que alleujaven els símptomes de l'asma. Els cirurgians de l'antic Egipte cosien ferides, ajuntaven ossos trencats, i amputaven extremitats infectades, però reconeixien que certes lesions eren tan serioses que només podien acompanyar i procurar que el pacient estigués el millor possible fins que es moria.